LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Avui m’ha tocat anar a l’hospital ja que tinc un dolor al pit cada cop que inspiro. A l’hospital com és típic, hi ha una de gent que no es pot aguantar; gent tossint, parlant entre ells, nens plorant, gent amb cadira de rodes, el so de l’ambulància cada cop que arriba, senyors comentant la de pastilles que els hi han dit que es prenguin, acompanyants amb una enganxina “A” a la roba i malalts amb polsera blanca on indica el grup sanguini, el nom del pacient,etc. i metges dient pel megàfon “Maria Martínez passa pel box quinze”. Tot això acompanyat de la típica olor d’hospital que suposo que tothom coneix.

El cas es que com no tinc res a fer i estic més avorrida que una ostra em dedico a observar com és la resta de gent que seu al meu voltant. Al meu costat tinc una noia alta i morena que duu un xandall que li va una mica curt. Sota aquest xandall curt es poden observar els mitjons que duu; són uns mitjons de ratlles amb colors ben vius. M’ha fet gràcia perquè hi ha una amiga meva que sempre en duu uns que s’hi assemblen bastant. Aquesta pobra noia porta molta més estona que jo esperant i ja no sap què més fer. Ha llegit, ha dormit, ha estat amb el telèfon mòbil, ha jugat amb un nen petit que estava davant i finalment ha triat la opció de posar-se els auriculars i escoltar música.

I…Crec que jo deixo ja el bolígraf i el paper i començo a fer com ella a veure si l’espera es fa menys pesada.
Fins aviat estimat bloc!

Júlia